dublin.cat

Durant aquest estiu, com no tenia res a fer vaig decidir que era l’hora de posar en pràctica un projecte que feia més de 10 anys que tenia guardat al cervell. Ja quan treballava a Pérez y Cía. (que grande que es ese Pérez!!) tenia pensat fer webs, però entre la feina i els estudis ho vaig deixar aparcat.

Sense voler semblar egocèntric amb la web dublin.cat he volgut fer-me un homenatge a mi mateix i on hi queden representats els meus valors com la cultura de l’esforç i superació. Jo he de reconèixer que en temes informàtics sóc nul, amb l’agreujant que he estat a prop d’ordinadors des que a principi dels vuitanta el meu pare va comprar un Spectrum 48k que anava amb cassette. Que fins i tot els veïns venien a veure’l.

Doncs bé, amb molta paciència i moltes hores al final crec que me n’he sortit prou bé. Quan les coses es fan amb ganes i il·lusió tot és més fàcil i on no arriba el llibre de llenguatge html hi arriben els fòrums d’internet, encara que hi ha molt fantasma explicant coses que després no funcionen.

El nom de Societat de Beneficència té l’origen en l’organització, encara existent avui a Cuba, que es dedicava a ajudar a persones d’origen català que passaven per dificultats. L’objectiu és donar informació a aquells que vagin una mica perduts.

I avui 2 de setembre, fa 8 anys que va començar la meva primera època a Dublin i és evident que malgrat la meva relació d’amor i odi, la considero la meva ciutat juntament amb Barcelona. Sobretot el barri on visc. Quan vaig anar a fer fotos dels barris de Dublin (que trobareu a la web), després de voltar per carrers de zones desconegudes o conegudes però no visitades durant anys, tornava en autobús i quan baixava a la parada del costat de casa tenia una forta sensació com de dir "collons, aquest és el meu barri!!". Així doncs, també voldria fer-li un homenatge a Dublin.

He tingut experiències gracioses com quan vaig pujar al tren de rodalia per enregistrar el missatge que diu cap a on va. Doncs bé, jo allargava el braç per posar el micro del telèfon just al costat de l’altaveu i una nena petita no parava de preguntar-li a la seva mare "mama, què fa aquest home?".

I finalment també pretenc fer un homenatge a la meva llengua.

Bé, us convido a tots a visitar-la.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.