BON SAINT PATRICK’S!

 

 

I segons una enquesta feta entre alguns empresaris, molts treballadors estaran tant ressacosos divendres que trucaran a la feina dient que no hi aniran. Més info al Liffey

Per cert, a Irlanda no toquen la gaita; és que a l’estranger per Saint Patrick’s sempre hi ha algun pub que fa passar la gaita com a irlandesa…hi ha molta desinformació…



Comentaris tancats a BON SAINT PATRICK’S!

Liffey 35

A mi em passa una cosa que li passa a tothom i és que un dia a l’any faig anys. En el meu cas és el 24 de febrer (cada any és el mateix dia) i avui en faig 35. Sense feina, sense nòvia, blablablabla, ai Marc què en farem de tu…és que ja hauries de començar a encarrilar el tema…blablablabla.

Però bé, el dilluns van sortir les notes dels exàmens de desembre i n’he aprovat 3 de 4. No està gens malament comparat amb les dues darreres sessions, en les que em van enfonsar en la més absoluta de les misèries…i sense feina ni nòvia. Ara me’n queden dos però això no és garantia de res perquè pels fòrums d’internet he vist gent que només li en queda un però ja és la sisena vegada que fa l’examen.

I d’altra banda, avui he engegat el meu segon projecte online, www.liffey.cat, un diari digital amb notícies, reportatges i articles d’opinió sobre Irlanda. Sí sí, sóc director de diari ara, qui ho havia de dir!…I durant aquests darrers dies també li he fet un lifting a www.dublin.cat que no la reconeixo ni jo que sóc el seu pare.

Recordeu:

www.liffey.cat

www.dublin.cat

I ara amb el vostre permís, me’n torno a la redacció que tinc el teleprompter a punt d’explotar. Clar que no cal tenir teleprompter, vas a passejar per O’Connell Street i les notícies et cauen a les mans…

 



1 comentari

La Barra d’en Temple fa 5 anys

* * *   Post anunciat via spam sms   * * * 

Amics lectors, socis i simpatitzants, avui, la Barra d’en Temple (pronunciat tèmpel collons!!!) fa 5 anys.

La veritat és que em fa més il·lusió l’aniversari del bloc que no pas el meu, no per una qüestió d’edat sinó perquè és com si fos el meu fill, el vaig parir jo una tarda vespre de gener del 2006. Qui el va parir! 

Durant aquest darrer any la meva vida no ha canviat gaire i malgrat que hi ha hagut organitzacions d’àmbit global i de pensament anglosaxó (de la Baixa Saxònia més concretament) que han intentat enfonsar-me en la misèria, jo, Sir William Temple, Duc de Dorset i Senyor de Temple Bar, individu bregat en mil batalles, continuo al peu del canó aguantant el temporal des del meu DÚPLEX al barri on hi ha la crème de la crème de Dublin, Republic of Ireland. Per cert, ara per a entrar al complex residencial on visc s’ha de tenir una targeta magnètica, ja no serveix marcar el codi que era el 8993.

Com els fidels seguidors de la Barra sabran, darrerament m’he donat a la beguda fotografia panoràmica i poc a poc vaig millorant la tècnica de l’stitching, ara només falta aprendre a fer fotos. També tinc gent controlant les fires i certàmens internacionals Ruben, al loro! per a veure si definitivament surt una càmera que faci les fotos igual que ho veu l’ull humà, sobretot les que en una part de la foto hi ha molta claror i la part no tant clara queda enfosquida. Si us plau, no em vingueu amb pallassades que si la resolució, el blablablabla i sobretot una paraula que quan algú m’explica alguna cosa de fotografia i la sento ho deixo córrer: el diafragma. 

I dins de la fotografia panoràmica m’he obsessionat amb les de 360º; si veieu un individu per Dublin, americana marró col·lecció tardor del 1992, bambes Lacoste negres amb sola blanca i trípode de 620 grams…pst! aquest sóc jo. Les de 360º en moviment les podeu veure a http://360.dublin.cat – Secret: la foto de Sandymount la vaig fer des d’un lloc que era més a prop del País de Gal·les que d’Irlanda

I per a acabar i sense voler semblar els d’Irish Rail amenaçant la seva clientela i publicant els delictes dels evasors tarifaris amb el lloc del delicte i la pena imposada…pagueu la quota de subscripció al bloc o ens veurem als tribunals!!! Sé on viviu i recordo perfectament la vostra cara!!! 

 

See you in Court



6s comentaris

Tesco destroyer

Ja sabeu que jo sóc un individu de costums fixos i una cosa que faig habitualment és anar a comprar al Tesco de Phibsboro (Phibs pels amics). He de reconèixer que darrerament he anat alguna vegada al Dunnes Stores a comprar formatges de qualité però jo sóc un home de Tesco. Això ho dic perquè ahir quan vaig anar a comprar una senyora feia enquestes i em va fer unes preguntes i li vaig dir això del Dunnes i va semblar com si jo comprés als dos llocs, però no, jo sóc una persona fidel al Tesco.

Jo, igual que la gent normal, quan vaig al Tesco em dedico a agafar les coses que vull comprar i les poso al cistell. Però de fa molt temps he observat que hi ha gent que es dedica a canviar les coses de lloc; no he enganxat ningú in fraganti però tinc material gràfic amb les proves del delicte. Clar que si les coses es miren des del costat positiu també es podria pensar que tot és una estratègia del Tesco aplicant fins al límit totes les teories de màrqueting. Som-hi doncs: 

1. La seguretat de la clientela és bàsica per a Tesco. A fi d’evitar que un cop de carro contra una estanteria provoqui una allau de iogurts de mora i rubarb fastigós que puguin sepultar una iaia de Drumcondra (Dublin 9), es prenen mesures per a amortir l’impacte FOTO   

2. No hi ha res millor que quan la teva filla petita llegeix la revista de la Barbie es prengui una Coca-Cola FOTO i es mengi unes berlines FOTO

3. Al Tesco hi ha productes de qualitat i també el Tesco Value, que són més econòmics. El que passa és que a vegades pot ser que no et sentin gaire bé i al cap de 5 minuts estiguis utilitzant un producte complementari FOTO. Clar que això també et pot passar amb marques de reconegut prestigi FOTO

4. Segurament us hauran dit manta vegades que abans de tocar menjar us heu de rentar les mans amb sabó, no? Vaig a fer-me un saaaaanbits! FOTO

5. Què es necessita per a fer ous bullits? FOTO, i si els vols bullir amb llet doncs també FOTO

6. A la gent que li agrada tant el peix com la carn no se la pot fer anar per tots els passadissos del supermercat FOTO i el mateix per a aquells que els agrada fer ous ferrats i sucar-hi pa FOTO

7. En un món on triomfa el mestissatge Tesco s’hi apunta, no pot ser que tot sigui del mateix color FOTO

8. Qui no ha menjat mai pa amb oli? FOTO

9. A vegades l’Actimel té grumolls i és millor passar-lo pel col.lador FOTO

10. Si les patates no estan prou fregides… FOTO

Trobareu totes les fotos a flickr i també us recomano visitar la nova secció de dublin.cat amb fotos panoràmiques en moviment 360.dublin.cat  

Comentaris tancats a Tesco destroyer

ACCA: quatre lletres, un malson

Eeeeeeeeiiiiiii!!!! Però què collons està passant aquí?! Aquest bloc és una autèntica farsa!! Bé, no he tingut temps…blablablabla, ja sabeu, excuses barates…blablablablabla.

El dia 14 vaig fer el darrer dels 4 exàmens de la sessió de desembre de l’ACCA. Quan al darrer examen el capo dels invigilators diu "time, stop writing please" hom es queda molt descansat i dient-se "ja està, tranquil, ja ha passat tot…". I és que això de l’ACCA és més dur del que em pensava.

Just després de la frase "time, stop writing please" comença un nou cicle. En aquell moment d’alliberament penses que els propers exàmens són dins de 6 mesos, un està content, descansat i tranquil…durant dos mesos, que és quan surten les notes (mitjan febrer o agost) i t’enfonsen en la misèria. Llavors comences a anar a la biblio sense estressar-te, només pel matí el primer mes (març o setembre). Al segon mes també hi vas per la tarda. I al tercer més fins i tot hi vas el dissabte. I quan falten 3 setmanes ja estudies cada dia i perds la noció del temps.

Els exàmens que aprova més gent només aprova com a màxim el 50% dels candidats i els més difícils només un 25%. En principi quan tens les respostes dels exàmens passats no els trobes molt difícils però perquè tens les respostes, perquè quan llegeixes les preguntes moltes vegades no les entens, entens les paraules però no la frase. Per exemple a l’examen que vaig fer ara P1 Professional Accountant hi havia una pregunta que començava amb un "Construct the case…". Com algú va dir per un fòrum d’internet on els estudiants exposen els seus dubtes jo em vaig preguntar "Què collons vol dir construct the case?".

Com deia abans els exàmens no semblen difícils quan veus les respostes però quan ets allà fent-lo la cosa canvia. La dificultat ve donada per l’extensió dels exàmens, són molt llargs i si vols acabar en les 3 hores i quart que tens has d’anar ràpid i sabent el que fas. A vegades sembla com si ni el mateix examinador sabés què t’està preguntant. És com la teòrica de l’examen de conduir, hi ha moltes maneres de fer les preguntes i normalment trien la més complicada.

En definitiva, per a aprovar s’ha de tenir en compte els 3 pilars bàsics:

1. Estudiar el temari (syllabus)

2. Estudiar dels exàmens anteriors per a saber quin tipus de resposta volen (exam approach). Si no et mires els exàmens anteriors no aproves ni de conya.

3. Quan veus l’examen preparar una estratègia per a aconseguir el màxim de punts en el mínim temps possible (exam technique). En total hi ha 100 punts (marks), si per un subapartat d’una pregunta et donen 2 marks no escriguis mitja plana, amb 4 línies n’hi ha prou.

I per a acabar recomanar-vos la secció panoràmica de dublin.cat on hi vaig afegint fotos de tant en tant, ara n’hi ha vora 70.

Bon Nadal i Bon Any Nou.

1 comentari

Tesco

Jo, igual que la gent normal, quan vaig al Tesco em dedico a agafar les coses que vull comprar i les poso al cistell. Però de fa molt temps he observat que hi ha gent que es dedica a canviar les coses de lloc; no he enganxat ningú in fraganti però tinc material gràfic amb les proves del delicte. Clar que si les coses es miren des del costat positiu també es podria pensar que tot és una estratègia del Tesco aplicant fins al límit totes les teories de màrqueting. Som-hi doncs: 

Comentaris tancats a Tesco

dublin.cat

Durant aquest estiu, com no tenia res a fer vaig decidir que era l’hora de posar en pràctica un projecte que feia més de 10 anys que tenia guardat al cervell. Ja quan treballava a Pérez y Cía. (que grande que es ese Pérez!!) tenia pensat fer webs, però entre la feina i els estudis ho vaig deixar aparcat.

Sense voler semblar egocèntric amb la web dublin.cat he volgut fer-me un homenatge a mi mateix i on hi queden representats els meus valors com la cultura de l’esforç i superació. Jo he de reconèixer que en temes informàtics sóc nul, amb l’agreujant que he estat a prop d’ordinadors des que a principi dels vuitanta el meu pare va comprar un Spectrum 48k que anava amb cassette. Que fins i tot els veïns venien a veure’l.

Doncs bé, amb molta paciència i moltes hores al final crec que me n’he sortit prou bé. Quan les coses es fan amb ganes i il·lusió tot és més fàcil i on no arriba el llibre de llenguatge html hi arriben els fòrums d’internet, encara que hi ha molt fantasma explicant coses que després no funcionen.

El nom de Societat de Beneficència té l’origen en l’organització, encara existent avui a Cuba, que es dedicava a ajudar a persones d’origen català que passaven per dificultats. L’objectiu és donar informació a aquells que vagin una mica perduts.

I avui 2 de setembre, fa 8 anys que va començar la meva primera època a Dublin i és evident que malgrat la meva relació d’amor i odi, la considero la meva ciutat juntament amb Barcelona. Sobretot el barri on visc. Quan vaig anar a fer fotos dels barris de Dublin (que trobareu a la web), després de voltar per carrers de zones desconegudes o conegudes però no visitades durant anys, tornava en autobús i quan baixava a la parada del costat de casa tenia una forta sensació com de dir "collons, aquest és el meu barri!!". Així doncs, també voldria fer-li un homenatge a Dublin.

He tingut experiències gracioses com quan vaig pujar al tren de rodalia per enregistrar el missatge que diu cap a on va. Doncs bé, jo allargava el braç per posar el micro del telèfon just al costat de l’altaveu i una nena petita no parava de preguntar-li a la seva mare "mama, què fa aquest home?".

I finalment també pretenc fer un homenatge a la meva llengua.

Bé, us convido a tots a visitar-la.

Comentaris tancats a dublin.cat

S’ho deixen tot pels llocs

Hola a tothom, la veritat és que estic força enfeinat i no tinc temps per escriure regularment. Avui us poso un enllaç a una sessió de diapositives del flickr on es pot veure la cosa més típica de Dublin.

– Els pubs? No!

– Els autobusos de dos pisos que no arriben mai? No!

– Les esglésies de pedra grisa? No!

– Els edificis d’estil georgià? No!

El clàssic dels clàssics de Dublin són les llaunes, ampolles, gots, cucurutxos, etc. que la gent es va deixant pels puestos llocs.

 SESSIÓ DE DIAPOSITIVES

 

Comentaris tancats a S’ho deixen tot pels llocs

La gent no sap llegir

L’altre dia vaig llegir que als alumnes catalans de primària els costa llegir i escriure. I és que amb tants ordinadors, tanta gameboy (jo no vaig passar de les maquinetes, la meva era la del King Kong), tant "ai, el nen n’ha suspès set però és igual, que passi de curs", assignatures txorres que només serveixen per a que els nanos encara s’atontin més i que el conseller d’Educació sigui un socialista de carrera, doncs tenim tots els ingredients per a que les noves generacions siguin uns 0 a l’esquerra (que és el mateix que dir que Esquerra és un 0).

Però no tot és negatiu; a vegades penso que aquests nanos aborregats difícilment seran competència a l’hora d’aconseguir una feina quina feina si no en tens!! Jo quan anava a l’escola compartia ordinador amb una o dues persones i com a molt una hora a la setmana (feia E.A.T.P. Informàtica, ara no recordo què volia dir E.A.T.P.). Fer classe amb ordinador i sense llibres? Però què dius, va home va, és que no hi ha dret!

Però no us penseu que això de no saber llegir és un problema que només afecta Catalunya…nooooooo!!! Ja ho deia aquell del fòrum de l’autobús que anava cap a As Seirbhís: els de Dublin són ximples i no saben llegir (comentari 9). Jo vaig pensar que era la típica brega intercomtal irlandesa a l’estil Terrassa-Sabadell, Sitges-Vilanova i la Geltrú (amb subbrega entre els de Vilanova i els de la Geltrú), Olesa-Esparreguera, Reus-Tarragona, etc. però noooooo!!! Els de Dublin no saben llegir i després et diuen que els hi han robat la bicicleta com a la Yvonne o es foten una hòstia quan surten del lavabo o els cau la casa a sobre o els hi immobilitzen el cotxe…que t’havien avisat collons!!!

No saben llegir
 * Les bicicletes lligades a les baranes seran retirades
  
Cleaning in progress   Caution!!!        Demolition in progress  Quedes avisat!

Comentaris tancats a La gent no sap llegir

Històries de l’estiu irlandès (22ºC)

Com cada any a principis de juny el temps a Irlanda és estival. Però si passa com els tres estius anteriors voldrà dir que d’aquí molt pocs dies s’haurà acabat l’estiu. Passa el mateix cada any. Però la gent té poca memòria meteorològica i quan arriba la primera onada de calor sempre diu "calor com aquest any, mai!". És la frase de cada maig/juny.

A Irlanda, com a la majoria de països on la calor no és habitual o és habitual durant només 3 mesos a l’estiu després d’un llarg hivern, quan arriba el bon temps la gent es despilota. Cada matí quan vaig a la biblio n’estic fins els collons d’anar a la biblio em creuo amb les noies del barri que són l’estereotip de garrula de la zona Nord de Dublin: sempre roba de color rosa clar o blau cel. Doncs bé, ara amb la calor em van amb tops i shorts provocant que una gran quantitat de massa càrnica surti en totes direccions.

Uns dies càlids a Irlanda són una altra història. La gent es posa al sol en qualsevol plaça, sobretot a l’hora de dinar que és quan pots veure executius i executives superfashion menjant un entrepà (saaanbits en nunyetà) cutre que els hi va caient al terra tota la parafernàlia que els hi posen: que si tomaquet, que si blat de moro, que si cogombrets…però si al final acabarà tot a terra!!!

En un país habituat a les temperatures baixes o suaus la gent no s’acostuma a la calor i agafa massa confiança. Ei, deixo el cucurutxo aquí un moment i ara torno…

 

 Cucurutxo fos

…cómete un cucuruchito de maniiiiiiii…

1 comentari